Franz
Schubert
(1797-1828), malgrat tenir una actitud molt poc ortodoxa envers l’Església, va
compondre més música sacra de la que es podria esperar, ja que aquesta era molt
important per a la consagració d’un compositor romàntic.
La
gran majoria són peces curtes, però va compondre unes 8 misses, tres de les
quals es poden qualificar de “grans i solemnes” i cadascuna d’elles està
vinculada a un període de la seva vida artística.
La D 105 del 1817 és una
composició patriòtica al final de les guerres napoleóniques, d’encàrrec pel centenari de l'Església Parroquial de Lichtental. La D 678 del 1819 la va acabar
al 1822 després d’un període d’interrupció i la va revisar al 1825. I per últim, en el seu darrer any de vida:
LA MISSA EN MI BEMOLL MAJOR D950.
Va
començar l’obra a la primavera o a principis d’estiu del 1828 i la va acabar poc
abans de la seva mort al novembre. Sembla ser que la va compondre per encàrrec
del seu amic Michael Leitermayers, fundador d'una societat pel cultiu de la música sacra i que havia estat nomenat mestre de capella de
l’Església de la
Trinitat. Però no tots els musicòlegs estan d’acord amb
aquesta teoria ja que la seva durada és massa llarga pel que és habitual a la
litúrgia. Està composta per a
Orquestra Simfònica i un cor nombrós. Es tracta doncs d'una obra no pensada per
a ser interpretada durant la celebració de la missa sinó més aviat com una obra
de concert.
Musicalment, Schubert crea els seus propis camins,
recull elements “a cappella” amb els quals vol apropar-se a Palestrina. També es
poden copsar referències a les fugues de Bach, presents en el Glòria i l’Agnus
Dei i pot notar-se la influència de Beethoven, Mozart o Haydn.
Aquesta és una Missa tardana, amb un estil més romàntic, on aprofita el seu coneixement
de l’harmonia i el domini de les seves capacitats tècniques. La seva
experiència en la composició de música sagrada i secular la utilitza per afegir més
significat al text estàndard. Cal dir que ja era conegut per ometre
sistemàticament certs passatges del text, la qual cosa justificava per una
voluntat d’aprofundir en l’expressió o per millorar un aspecte particular del
significat del text.
En
definitiva, en aquesta obra va ser capaç de compensar la monumentalitat litúrgica de la
polifonia clàssica i l’estil contrapuntístic amb el lirisme i una capacitat
melòdica molt rica i profunda.
