Bocins de FELICITAT !!!

La història comença amb una partitura composada per un músic a qui l`hi feia molta il·lusió sentir la seva obra . 

Tot i la feina que tenim aquets dies vàrem treballar la peça "A vos Mare Maria" i el  Sr  Gainza va venir a escoltar-la. 

Va ser un moment molt especial i emotiu, i sentir la seva primera composició per a cor a 4 veus mixtes el va encoratjar a continuar composant noves peces musicals, que juntament amb la pintura, constitueixen les seves grans passions. 

 Fer feliç a la gent és un principi que hauríem de tenir tots sigui quina sigui la nostra feina i hem de ser capaços de generar petits bocins de felicitat!!!. 

 

PS: Per veure més fotografíes aneu a "Retrats de memòria".

Girona temps de flors i homenatge

El passat dimecres 14 de maig cantaires vinguts d’arreu varem fer un últim homenatge a la Maria Cubarsí, ànima del festival Girona Temps de Flors,  i quin millor lloc que les escales de la Catedral,  des d’on varem cantar la sardana “Girona m’enamora” de Ricard Viladesau. Perquè Girona i les flors l’enamoraven, i ella, amb el seu esforç, ha aconseguit que durant 58 edicions d’aquest festival Girona i les flors ens enamorin a tots.

Fem cultureta: El cor

El cor és un exercici col·lectiu que històricament neix en el moment en el qual un grup de persones es posen a cantar juntes sota unes mateixes directrius marcades per ells mateixos o per la personalitat d'un director.

“Cor” prové del grec “ronda”. Els cors grecs eren formacions d'homes, dones, mixts o d'homes i nens. Cantaven solament música monòdica, normalment en el teatre.
En l’Antic Testament està documentada l'existència de cors organitzats a Israel. Eren cors escolàstics amb acompanyament instrumental el repertori del qual es transmetia de generació en generació. Els cors estaven composts únicament per homes adults encara que es permetia afegir nens.
En l'Edat Mitja es formen cors en les esglésies i monestirs per a acompanyar a la litúrgia, normalment integrats sol per homes (monestirs masculins i catedrals) o sol dones (monestirs femenins). En la litúrgia habitual responia i cantava tot el poble conjuntament (homes i dones). És també l'Edat Mitja la qual inventa una notació musical que arriba fins als nostres dies i que ens permet construir el  repertori coral.
A principis del segle X, en el període conegut com Ars antiqua, apareix la polifonia que permet el desenvolupament de les agrupacions vocals. Es canta en principi a dues veus i més tard a tres i quatre veus, encara que no en forma de cor sinó de solistes (trios i quartets).
En els segles XIV i XV, en el període conegut com Ars nova, els nens passen a formar part dels cors, constituint les veus agudes de les obres polifòniques.
En el segle XVI augmenta el nombre d'integrants i es nomenen les veus segons la seva tessitura (cantus, altus, tenor i bassus).
En els segles XVII i XVIII, en els períodes denominats Barroc i Classicisme, els cors segueixen augmentant el nombre d'integrants i les veus que designen la seva tessitura són nomenades amb els termes actuals (soprano, contralto, etc.). Augmenta el nombre de parts vocals reals. És l'època de les grans obres corals d'Haendel , Bach, Hayden i Mozart.
En el segle XIX, durant el  romanticisme, es dóna una revolució en el món coral amb la megalomania dels conjunts corals que arriben a agrupar a més de vuit-cents integrants i el fenomen de socialització, sent els cors considerats com mitjans de solidaritat i formació dels individus. El segle XX continua amb el fenomen de socialització.

Font Viquipedia

Una mica d'humor